El desembre del 2006 la Rita Fontclara arriba a Sant Petersburg amb el propòsit d’escriure una carta al Víctor Valldaura. Té cinquanta anys. Quan en tenia vint i ell vint-i-set, van començar a sortir. Llavors ella estudiava Filosofia i ell era crític d’òpera. Els unia la passió per la música, per la pintura, per la literatura. Al cap de poc de conèixer-se es van fer inseparables. Però, inesperadament, ell va decidir anar a Milà per fer la tesi doctoral sobre l’òpera Nabucco i allò va ser un punt d’inflexió. Al cap d’uns mesos, es van separar. La Rita va travessar un túnel molt fosc que la va fer emmalaltir. Però, a poc a poc, el poder de les paraules i de la música la van ajudar a anar transformant aquell patiment i va tornar a sentir el coratge per viure.
Trenta anys després, ja convertida en psiquiatra, des de la cafeteria de l’Hotel Astoria de Sant Petersburg, envoltada de silenci i contemplant la neu que cobreix el carrer i la plaça de Sant Isaac, rememora la seva relació amb el Víctor i vol escriure-li una carta per explicar-li la seva transformació.
