La consciència disposa de dues maneres de representar-se al món. L’una, directa, a través de la qual la cosa mateixa sembla que es presenta a l’esperit, com en el cas de la percepció o de la simple sensació. L’altra, indirecta, quan, per la raó que sigui, la cosa no pot presentar-se “en carn i os” a la sensibilitat. […] Entre aquests casos de consciència indirecta, l’objecte es re-presenta a la sensibilitat mitjançant una imatge.» Així s’obre La imaginació simbòlica, el volum en què Gilbert Durand aprofundeix en els problemes interpretatius del símbol i observa el procés d’exclusió a què el pensament cientista occidental l’ha sotmès. L’obra es detura, també, en l’ambigüitat fonamental que el símbol presenta: no només pel doble sentit que revesteix —l’un, concret, propi; l’altre, al·lusiu, figurat—, sinó també perquè, en classificar-los, els símbols ens revelen els «règims» antagònics i, tanmateix, complementaris amb els quals s’endrecen les imatges. L’essència dialèctica del símbol es manifesta en molts plans, i Durand els examina en diàleg amb Freud, Jung, Cassirer, Corbin, Eliade, Bachelard, Lévi-Strauss i altres, per concloure que el símbol es desplega al llarg del progrés de la cultura humana. La seva recerca i coherència intel·lectual va fer cada vegada més patent les concomitàncies de la seva obra amb àmbits en aparença tan dissemblants com la física de partícules, la neurociència o l’espiritualitat.