El 1958, quan va jubilar-se de la seva feina de jardiner municipal a Praga, Tomàs Pàmies va començar a escriure les seves memòries, i les va anar enviant a la seva filla Teresa perquè les hi passés a màquina sense tocar-hi res. El relat autobiogràfic de la vida de Tomàs s’intercala amb les reflexions que li adreça la filla des de París, deu anys més tard, quan ell ja és mort. Les dues veus s’expressen des de les respectives condicions d’home i dona de generacions diferents, que es respecten però sovint discrepen, i que convergeixen en la passió per la ciutat de Praga; el diàleg que teixeixen és punyent i ens dona un testimoni colpidor d’uns temps crucials. Aquest llibre fascinant va merèixer el Premi Josep Pla del 1970.
