DESPRÉS DELS ESBARZERS

Això que teniu entre les mans és material sensible. Molts
ens preguntàvem quant tardaria la Meritxell Gené a
publicar el seu primer poemari, després d’escoltar-la
musicar versos eterns dels/les nostres poetes, després
de les llargues converses sobre passions i metàfores,
de veure-la recitar de memòria Vinyoli, Màrius Torres
o Verdaguer i rebre fotografies seves d’emoció quan
aconsegueix una nova joieta en una llibreria de vell de
Barcelona o de qualsevol poble on hagi fet parada.
Tots sabíem que només era qüestió de temps, o de
necessitat, o d’ambdues coses alhora, i que no ho faria
de forma precipitada ni per cap altre motiu que no fos
aquest amor profund que sent per la poesia, que en
definitiva és la vida. Aquesta forma de mirar i mirar-se
cap endins, d’exorcitzar i fer foguera, de recordar com
qui sent bategar aquest cor que no para i veu com la
llum surt de les ferides que ja no sagnen ni poden ser
cicatriu dins d’aquest corral tornat refugi de pols, cartes,
vinils i fotografies impreses com les que ja no en queden.