"Una bona sorpresa, amb aquest text, curt, de Hervé Guibert, un altre autor que acabo de descobrir, publicat a l’any 1986. No en sabia res del seu contingut. Començo amb dificultats per seguir la narració amb tants noms de parents en una narració de ritme frenètic… Sort que no el vaig deixar i vaig continuar llegint. Descobreixo que no es tracta de cap novel·la de ficció sinó d’un text autobiogràfic. Ni tant sols es tracta d’un roman à clé, els noms i cognoms són reals i autèntics. Descobreixo que està descrivint la difícil relació amb els seus pares, durant tota la vida. Però es tracta d’una autèntica relació amor – odi amb episodis molt durs, explicats amb tota la seva cruesa. I això provoca un cop que et deixa trontollant i sense paraules. Crec que Guibert sempre va escriure, en major o menor mesura, textos basats en la seva pròpia vida i experiències, no sé si tots ho són amb aquesta exposició tan explícita, completament oberta, crua i descarnada. En certa manera em va recordar al “Diario del artista en 1956” de Jaime Gil de Biedma. Tot i que diferents (Guibert se centra en la relació amb els seus pares, no així Gil de Biedma. Gibert va publicar el text en vida, Gil de Biedma no ho va permetre fins que no haguessin passat molts anys després de la seva mort), crec que comparteixen un to i un llenguatge. Tristament, tots dos van morir de la mateixa malaltia i amb només un any de diferència. Però això són figues d’un altre paner."