Eren els anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fàbriques al costat del riu, treballadors als tres torns, diumenges de tortell i sardanes a la plaça. A l'estiu les cases es torraven de calor, a l'hivern les macerava la boira. Una part de la meva infantesa -la part més indòcil- va transcórrer fora de casa, als carrers d'aquell poble, als descampats que el delimitaven, a les basses de pagès. Sortíem de col·legi i entràvem al carrer. Dinàvem amb una esgarrapada i pujàvem a la bicicleta. Podríem dir que els meus dies corrien paral·lels als dies dels nens castellans. Vull dir físicament: ens ignoràvem pel carrer, ens miràvem de reüll, ens insultàvem i ens tiràvem pedres al camp de batalla.
Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, catalans i castellans, vivíem en una ficció que ens semblava real. Una idea ens bullia al subconscient: 'Ho fem en representació dels nostres pares, ells hi estarien d'acord, per això no ens renyaran'. I és veritat: no ens renyaven gaire.
Ara vull fer un esforç per reviure aquella ficció infantil que ens dominava. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats. Ja no queden descampats per jugar-hi. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos minúsculs on s'estaven els castellans, hi viu una altra gent. Està previst que un dia d'aquests els tirin a terra. Tots diuen: 'els moros', 'els negres', 'els xinos'. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no s'hi aprèn res. La funció busca nous arguments cada dia".